Senyor Fred Astaire

Biografia del senyor Fred Astaire

Fred Astaire, nascut Frederick Austerlitz II el 1899, va començar el negoci de l'espectacle als quatre anys, actuant a Broadway i a Vaudeville amb la seva germana gran, Adele. De jove adult, es va dirigir a Hollywood on va començar una exitosa associació amb Ginger Rogers per a nou pel·lícules. Va aparèixer en pel·lícules amb estimats coprotagonistes com Joan Crawford, Rita Hayworth, Ann Miller, Debbie Reynolds, Judy Garland i Cyd Charisse. També va coprotagonitzar amb els actors més importants d’aquella època, inclosos Bing Crosby, Red Skelton, George Burns i Gene Kelly. Fred Astaire no només era un gran ballarí, canviant la cara del musical de la pel·lícula nord-americana amb el seu estil i gràcia, sinó que també era cantant i actor amb molts crèdits dramàtics i còmics diferents, tant en pel·lícules com en especials de televisió. Fred Astaire també va canviar la manera de rodar les seqüències de dansa de les pel·lícules, insistint que es va mantenir l’atenció en els ballarins de fotograma complet i els propis passos de ball, mitjançant una càmera fixa, amb preses llargues, plans amplis i el mínim de talls possibles, permetent al públic sentir com si observés una ballarina a l’escenari, enfront de la popular tècnica d’aleshores d’utilitzar una càmera itinerant constantment amb talls i primers plans freqüents.
Fred Astaire -
Fred Astaire6 -

Astaire va rebre un premi de l'Acadèmia honorífic el 1950 pel seu "art únic i les seves contribucions a la tècnica de les imatges musicals". Té crèdits de coreografia de deu dels seus musicals de pel·lícules estrenats entre 1934 i 1961, inclosos "Top Hat", "Funny Face" i "The Pleasure of His Company". Va guanyar cinc Emmys pel seu treball a la televisió, inclosos tres pels seus programes de varietats, An Evening with Fred Astaire (1959, que va guanyar un total de nou Emmys sense precedents!) i Another Evening with Fred Astaire (1960).

En els seus darrers anys, va continuar apareixent en pel·lícules, incloses "Finian's Rainbow" (1968) i "The Towering Inferno" (1974), que li van valer una nominació a l'Oscar. També va participar en papers televisius en programes com Es necessita un lladre, Battlestar Galactica (que va dir que va acceptar, per la influència dels seus néts). Astaire també va prestar la seva veu a diversos especials animats de televisió infantil, sobretot, El Pare Noel arriba a la ciutat (1970), i El conill de Pasqua arriba a la ciutat (1977). Astaire va rebre el Premi a la vida durant el 1981 de l’American Film Institute, que el 2011 també el va nomenar el "cinquè actor més gran" (entre els seus "Les 50 millors llegendes de la pantalla”Llista).

Fred Astaire va morir el 1987 de pneumònia, als 88 anys. Amb el seu pas, el món va perdre una autèntica llegenda del ball. La seva lleugeresa i gràcia sense esforç potser mai no es tornarà a veure. Com va observar Mikhail Baryshnikov en el moment de la mort de Fred Astaire, "cap ballarí pot veure Fred Astaire i no saber que tots hauríem d'haver estat en un altre negoci".

Companys de ball de Fred Astaire

Tot i que és famós per la seva màgica associació amb Ginger Rogers, Fred Astaire va ser realment el rei dels musicals de pel·lícules, amb una carrera cinematogràfica de 35 anys. Astaire va aparellar-se amb desenes de ballarins i estrelles de cinema més famosos del seu temps, inclosos:

“Per als balls de saló, recordeu que les vostres parelles també tenen els seus propis estils distintius. Conreu la flexibilitat. Ser capaç d’adaptar el vostre estil al de la vostra parella. En fer-ho, no renuncieu a la vostra individualitat, sinó que la barregeu amb la de la vostra parella.

– Fred Astaire, de The Fred Astaire Top Hat Dance Album (1936)

Cançons introduïdes per Fred Astaire

Fred Astaire va introduir moltes cançons de famosos compositors nord-americans que es van convertir en clàssics, incloent:

  • Cole Porter "Night and Day" de The Gay Divorcee (1932)
  • "Nice Work If You Can Get It" de Jerome Kern de A Damsel In Distress (1937) i "A Fine Romance", "The Look You Look Tonight" i "Never Gonna Dance" de Swing Time (1936)
  • "Cheek To Cheek" i "Isn't This A Lovely Day" d'Irving Berlin de Top Hat (1936) i "Let's Face The Music And Dance" de Follow The Fleet (1936)
  • "A Foggy Day" de Gershwins de A Damsel In Distress (1937) i "Let's Call The Whole Thing Off", "They All Ried", "They Can't Take That Away Me" i "Shall We Dance" de Ballarem (1937)